Affaire Sofia

                      

Una parella lingüística,

                     

una oportunitat

                           

d’enterrar l’affaire Patrícia,

                   

fer dissabte emocional.



                        

Una estona en cada idioma,

                     

trenar una conversació,

                       

jo t’ensenyo, tu m’ensenyes

                  

i ens ensenyem tots dos.





                    

Ella era nascuda a Grècia,

                        

bressol de grans pensadors.

                     

De Parmènides a Sòcrates,

                 

d’Aristòtil a Plató.

                  

I jo que desconeixia

                           

tots aquells senyors estranys,

                        

me’ls imaginava amb barba

                        

i fotent gestos molt grans.





Vaig provar d’impressionar la

fent un Google d’amagat:

“Llull, Pujols, Ramon Sibiuda”.

Cap dels tres li van sonar.



Tot mostrant me l’erotisme

potencial del català,

va dir: “Joan, vull que m’ensenyis

a millorar el pronunciar”.





i Si haguessis vist com reia

intentant dir cotó fluix,

hagués dit “Despertaferro!”

l’almogàver que hi ha en tu.

Amic meu, si mai t’hi trobes

no t’ho pensis ni un segon

i que la filosofia

ens ensenyi a veure el món.



(    x3  )



                         

Em va preguntar en què creia

                      

mentre s’empassava el fum

                        

i entrant a una indie disco

                             

vaig citar, es veu, un tal Hume:



                           

“Només crec en el que veig jo

                    

i només us veig a vós”.

                          

(Quan començo amb formalismes

                      

és senyal que estic nerviós).





Va dir: “La teva oratòria

deixa molt a desitjar.

Sovint val més un silenci.

Sovint val més actuar”.



I entomant aquella màxima

amb el màxim de dignitat,

jo vaig collir l’ego de terra

i ella es va posar a ballar.







            

I com ballava!

            

Que tot de cop,

                     

el cercle es quadrava.

           

I quan Song2

            

de Blur sonava,

         

xiuxiuejant

                 

d’Epicur em parlava.





Mentre pujàvem l’escala

del seu pis, va deixar anar:

"Ara tu tries la trama,

tot flueix, deixa’t portar”.



I vaig dir: “Fem de viure una festa,

fem ho abans de fer nos grans

que demà serà impossible,

que demà ja serà tard”.





I per un cop les paraules,

l’exacta combinació,

van esdevenir alquímia,

van dissoldre la raó.

Vaig descartar tots els dubtes

plenament il·luminat

quan li vaig veure tots els prismes:

bé, bellesa i veritat.





I amb Schopenhauer

vam acabar en un afterhour.

I tot parlant de Schopenhauer

vam acabar en un afterhour.



final

                      

Un petó, ja era de dia,

                    

en un carreró del Born,

                          

feliçment, tot condemnant nos

                       ()

a buscar l’etern retorn.