Preludi Jacin Verdaguer

Preludi

                           

Un dia somií que era una abella

                          

i, papallonejant per l’hort del cel,

                          

anava d’una estrella a una altra estrella,

                          

 volves d’or collint la dolça mel.

                           (bIs)*

Anava del clavell a la vidalba,

de l’herba de la creu als romanins,

il·luminats per la claror de l’alba

que no han vista jamai nostres matins.



                           

Ací em somreia una gentil poncella

                                      

que, esbadellant-se, es convertia en flor,

                           

en flor del paradís, sempre novella,

                       

que feia cada dia nova olor.

                            (Bis)*

D’un misteri volava a altre misteri,

d’una amor robadora a un altra amor;

com un pit se m’obria l’hemisferi,

deixant-me beure en lo diví tresor.

                            

Vola que vola de la rosa al lliri,

                               

de flor en flor seguia jo el verger,

                           

del nèctar regalat fent lo captiri

                           

entre càntics i música i plaer.



                           

Fer-ne volia una rosada bresca,

                           

per dir “Preneu-ne” a mos amics del món;

                           

“preneu-ne un rajolí, d’eixa mel fresca

                           

de l’alt verger on mes delícies són”.

                           

Mes ai, mes ai! Quan a plaer brescava,

                           

caigut sobre la terra em despertí,

                           

i, en comptes de la bresca que us baixava,

                           

sols trobo les cançons que veus aquí.