Formigues

FA#m          SIm
  Una hermosa plana
               FA#m  SIm  FA#m

tinguí per bressol,
           SIm

com la vigatana
                   FA#m  SIm  FA#m

no en veu altra el sol.
             SIm

Jo fui la formiga
FA#m             SIm  FA#m

 de son pla i garriga,
           SIm

del mas oreneta,
              FA#m  SIm

del camp rossinyol.


  LA            MI
Vegí hermoses terres,
            RE

més d’una ciutat,
 RE     MI      LA

m’enfilí a les serres
             MI  RE

de l’alt Montserrat.
   LA        MI

Baixí a Barcelona,
                   RE

la perla amb què l’ona
RE    MI     LA

enriquí fa segles
            MI RE

l’antic Principat.


LA RE LA RE LA RE LA RE
LA RE LA RE LA RE LA

  RE              LA     RE LA
A casa hi tinc formigues.
        RE           LA   RE LA
Vaig trobar-les un matí
         RE           LA    RE LA RE
sobre el marbre de la cuina
  LA     RE    LA     RE    LA   RE LA
i cap producte les ha fet fugir.
      RE            LA    RE LA
A l’esquerda d’on venien
        RE             LA   RE LA
vaig flitar un verí mortal
        RE              LA       RE LA RE
i, al tapar-ho bé amb massilla,
LA     RE      LA   RE      LA    RE     LA    RE
van sortir per la pica del bany.

    LA       RE       LA     RE   LA   RE LA RE
Llavors amb un raig d’aigua les podia reduir,
    LA         RE    LA     RE    LA      RE LA
van perdre-ho tot desconcertades dins un remolí.


En quedaven solitàries
i era quasi divertit:
tan aviat les perdonava
com les torturava entre dos dits.
Però, amb el dies fent setmanes,
vaig sorprendre’n escamots
al potos de la taula,
fent-se fortes dins d’uns albercocs,
i ja no em va fer gràcia fregar en el menjador
fileres platejades que es perdien pel balcó.

I avui, en estirar-me,
la foscor duia un brogit,
un silenci de formigues
ha trencat la calma de la nit.
El grapat a la mà dreta
és el que primer he notat,
el grapat que s’enfilava
per l’esquerra, el que m’ha preocupat.
I he volgut incorporar-me
i ara estic aquí, ben dret,
els quadrats de gres rellisquen,
el guix viu es menja la paret.

Les sento com treballen, han pres el passadís.
Han bloquejat la porta, no em deixaran sortir.
Els sobra l’energia, perseveren dins els nius,
me’n trec de les orelles, de la boca i els narius.
A casa hi tinc formigues, van aparèixer un matí.
Em falten al respecte, acabaran amb mi!
La Lògica no enganya, la Ciència ens porta aquí,
n’empasso moltes més de les que puc pair.